De tots els perills als que ens enfrontem, des del caos climàtic fins a la guerra nuclear, cap no és tan gran com l’afebliment de la nostra resposta.

La característica més notable d’aquest moment històric no és que estiguem en camí de destruir el nostre món, en realitat hem estat al camí per força temps. És que estem començant a despertar, com un somni mil·lenari, a una relació completament nova amb el nostre món, amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Si el món ha de guarir amb esforç humà estic convençuda que ho faran persones l’amor de les quals per aquesta vida és més gran que la seva por, persones que s’obren a la xarxa de la vida que ens ha cridat a ser.

Estar viu en aquest bell univers que s’autoorganitza, participar en la dansa de la vida amb els sentits que la perceben, els pulmons que la respiren, els òrgans que se’n nodreixen, és una meravella més enllà de les paraules.

L’esperança activa està despertant a la bellesa de la vida en nom de la qual pot actuar.

Pertanyem a aquest món.